NOVES LECTURES DE CELAN I LEVI

Primo Levi, A una hora incierta. Trad. de Jeannette L.Clariond. LA POESÍA, SEÑOR HIDALGO. Barcelona, 2005.
François Rastier, Ulises en Auschwitz. Primo Levi el sobreviviente. Trad. d’Ana Nuño. REVERSO. Barcelona, 2005.
Paul Celan, Los poemas rumanos. Trad. de Víctor Ivanovici. PRENSAS UNIVERSITARIAS DE ZARAGOZA. Zaragoza, 2005.
Jean Bollack, Poesía contra poesía. Paul Celan y la literatura. Trad. d’Arnau Pons et al. TROTTA. Madrid, 2005.

            Els nous llibres de poemes traduïts al castellà de Paul Celan i Primo Levi apunten –novament– a la mística. No perquè Celan o Levi entenguesin la poesia com a exercicis de misticisme, sinó perquè els paradigmes hermenèutics que imperen en aquest país sí que tenen a veure més amb la mística que amb la crítica. A una hora incierta, els poemes complets de Levi, en versió de Jeannette L. Clariond, i Los poemas rumanos, de Celan, en traducció de Víctor Ivanovici, vénen a completar les obres d’ambdós autors, que cada vegada són més accessibles pels lectors d’aquí.
            A tots dos traductors se’ls ha d’agraïr que hagin permés una primera aproximació a poemes que fins ara no estaven al nostre abast. Però això no treu que les seves formes de lectura no siguin qüestionables. Clariond parla en el seu pròl.leg de Sant Agustí, Santa Teresa i Sant Jeroni, parla de el dolor que en l’art esdevé “revelació” i afirma que “Primo Levi és llum, paraula, nafra”. Ivanovici, per la seva banda, afirma en una superficial anàlisi d’un poema en prosa, malgrat que hi apareixen termes i procediments formals fonamentals en l’obra posterior de Celan (“cabells”, “serps”, “sorra”; el diàleg entre el jo i el tu), que es tracta d’un exercici d’automatisme surrealista. El traductor afirma que “mai no sabrem què ens diuen” aquests versos. Aquests enfocaments traeixen la intenció dels autors traduïts, que precisament van lluitar contra la mística, l’a-historicisme i la retòrica buida.
            Més enllà d’aquestes opinions crítiques, allò que és evident és que aquests poemes permeten veure que en la pràctica d’una poesia en romanès hi ha la gestació del “celanià”, la llengua pròpia del poeta, forjada a partir de l’alemany, però amb la participació de tots els idiomes que dominava com a lector i com a escriptor (va escriure també en francés, va ser traductor de Shakespeare, etcètera).
            L’aparició de Poesía contra poesía, de Jean Bollack, i de Ulises en Auschwitz, de François Rastier, s’ha d’entendre com una alternativa –esperem que definitiva– a aquestes hermenèutiques místiques, que neguen el sentit i defensen la “revelació”. En el llibre de Bollack, gràcies a l’actualització hispànica feta pel seu equip de traductors, es fa una crítica a les pràctiques de la traducció i la lectura que dominen el nostre context cultural. Si el llibre d’Ivanovici hagués sortit abans, segurament hi trobaríem un qüestionament de les seves opinions. Perquè precisament l’opció de Bollack és per la recerca del sentit. Demostra que Celan va construir un sistema contra-poètic, en què els versos són alhora “meta-crítics” i “meta-poètics”. És a dir, en tota la seva obra hi ha una coherència i un procés d’elaboració d’un contra-llenguatge altament conscient i reflexiu, que sotmet a un radical qüestionament la tradició poètica en llengua alemana i el discurs nazi. Bollack ha dedicat tant d’esforç a la comprensió de poemes concrets, que arriba a l’extrem de dir entre cometes, com si del propi Celan es tractés, què volia dir el poeta en els versos corresponents. Potser sigui un excés; potser també s’ho pugui permetre: perquè la seva interpretació és la millor de què disposem. Tots els poemes –demostra– estan lligats a la història de l’esdeveniment: l’extermini de milions de persones per part del nazisme.
            El mateix fet històric es troba en el cor de la poesia de Primo Levi. Malgrat les moltes diferències personals i artístiques que el separen de Celan, l’assaig de Rastier –potser pel fet de posicionar-se parcialment en la tradició crítica que ha inaugurat Jean Bollack (com es veu en el capítol d’agraïments de Ulises en Auschwitz)– situa la poesia de Levi en un lloc privilegiat de la seva producció literària. Una mena de diari personal paral.lel, d’alta exigència lingüística, que es relaciona amb la seva producció en prosa, complementant-la i sovint explicant-la. Per això es tracta d’una lectura crítica fonamental: a partir d’ara s’haurà de tenir en compte en qualsevol discussió sobre interpretacions de la literatura de Levi.
            La sincronia de l’aparició en castellà dels llibres de Rastier i de Bollack haurien de suposar un punt d’inflexió en la manera en què llegim aquí la literatura testimonial del límit. Una vegada s’ha entés els seus missatges, no es poden seguir alimentant lectures teològiques. Parcials, manipulables, perilloses. En aquest sentit de divulgació, hauria estat desitjable que la bibliografia final de Ulises en Auschwitz hagués estat actualitzada en els nostres idiomes, en comptes de mantenir-se en francés. Les obres citades d’Améry, Klemperer, Hilberg o Kertész fa temps que es troben en les nostres llibreries. La lectura no es pot aplaçar més.